A propòsit de l'operació de Daniel, que no va ser res important, vaig tornar a pensar en la "foto de la meva vida", la que hi ha sota aquest escrit. La va fer Juanfran poc després del naixement de Daniel, quan anàvem cap a l'habitació. I li dic així perquè aquell va ser el moment en què la meva (la nostra) vida es va trasbalsar, ni tenir parella, ni la feina, ni la mort del pare, ni canviar de ciutat... Un fill fa que les teves prioritats canviïn per complet, i la perspectiva amb què mires les coses també. Aquesta foto representa això; no és perquè sigui Daniel, podria ser la Sara, però ell va arribar abans.
I de regal, la canço de bressol que sempre els he cantat, i que el Daniel i la Sara saben de memòria (ella la canta a les seves nines); és una berceuse francesa, Fais dodo, que, en un llenguatge molt familiar, diu una cosa així com "Dorm, germanet, i et donaran lleteta".
